L'altre dia vaig trencar de la rutina universitaria per anar d'excursió a Montserrat, encara millor, em pagaven 70 euros per acompanyar als xavals a qui faig de monitor de menjador a caminar pel Santuari.
Naive com acostumo a ser, vaig pintar-me una història de com anirien les coses, no podia estar més lluny de la realitat.
Tot comença dimarts a quarts de vuit. Em desperto com sempre, em preparo el te i un entrepà, em dutxo, em vesteixo ràpidament i surto de casa amb l'últim glop calent del te a la gola. Auriculars, bici i enfilo cap a l'escola. Al cap de deu minuts hi sóc. Lligo la bici a un abre mentre els pares dels nens acosten als seus fills fins la porta en grans 4x4 de ciutat, sí aquests que, com diria el nostre estimat Torrente, "hay que ver cómo la xupa..."
Pujo al passadís de les aules i em trobo amb tots els nens que baguen pels passadissos sense rumb aparent, em miro la seva indumentaria. Texans, bambes de skate, shorts que semblen cinturons i modelitos d'últim disseny. Això pot ser divertit. Tot i això jo continuava pensant que seria divertit, els nens estarien contents de trencar amb la rutina de l'escola, veure Montserrat, i que encara els hi podria explicar dues coses o tres. Naive.
Ens enfilem a l'autobus i fem via. Passo el trajecte parlant amb els professors, antics professors meus (jo havia anat a aquella escola), fins que arribem a Monistrol, allà desvio la meva mirada cap a l'impressionant Cara Nord. Per molts cops que pugi a Montserrat; mai deixarà d'impressionar-me.
Al arribar el bus ens deixa el pàrquing, allà esmorzem. Això ho dic per fer un petit apunt. Estem menjant-nos els nostres entrepans tranquilament els monitors quan ens ve una noia, que no és pas poc voluminosa, i ens demana que li obrim la cantimplora. Al obrir-la s'escapa un ssssssssssstttt, típic de les begudes amb gas, i quan li preguntem què hi porta ens diu que Coca-Cola. Té ous la cosa, després l'haig d'aguantar dient-me que va al gimnàs totes les tardes i que fa dieta... Com dirien els Manel "Sí, sí, clar, clar..."
Aniré al gra, fem l'excursió, una merdeta; pugem fins a St Joan amb funicular i caminem fins a St. Jeroni i no passen 5 minuts sense que senti algun nen esbufagar i dir-me: "Eh, quan falta? És igual, podem quedar-nos aquí, a mi ja m'està bé". Finalment arribem a St. Jeroni, sota de la rosa dels vents em trobo un forat al terra del mirador amb ben bé una vintena de burilles de cigarretes de diferents tipologies. Indignat agafo una ampolla d'aigua buida i les recullo, els nens em miren sorpresos al no entendre què estic fent recollint merda del terra. Els hi explico que jo aquí m'hi sento com a casa i que no m'agrada veure coses d'aquestes: els hi entra per una orella i els hi surt per una altra.
Baixem fins a l'ermita on dinem. Allà els hi deixem fer el que vulguin durant 3/4 d'hora. Jo aprofito per anar fins les antenes de l'aeri i treure el cap per sobre la Picazo i recordar aquell dia màgic que amb en Pau Roy vam brindar a la salut d'un Corb després de 300 metres de tripi. M'acompanyen un parell de nois i una noia que a diferència de la resta sembla que s'ho passen bé i disfruten. Algo és algo.
Recollim i sembla que estan tots preparats per marxar sense la seva merda. Miro al voltant i em poso negre al veure com està tot. Bosses de patates fregides, papers de plata, ampolles buides... els hi dic que recullin, la resposta de tots és un indiferent "no és meu...". Al cap de molta estona de perseguir-los aconsegueixo que es reculli. El que encara més em va sorprendre va ser la passivitat dels professors davant d'aquesta bestialitat...
Baixem. Escales i escales. Arribem a baix. Pregunto què els hi ha semblat l'excursió i em responen amb una indiferència assessina "preferia estar a casa" quan els hi pregunto per les vistes la seva resposta és un "des de casa amb internet també les haguéssim vist".
A pendre pel cul. Estic cansat de fer-me el tolerant amb aquest tipus de persones, jo era dels que deia que la muntanya és de tots, però quan veig aquestes coses m'enfado. Ho trobo criminal. Ja es poden quedar a casa davant de l'ordinador, sortir per la jungla d'asfalt i fer veure que són feliços.
La muntanya és per aquell qui la respecte i la cuida. Per aquell qui l'estima.
És amb aquestes coses on veig de l'importància de projectes de lleure com serien Escoles d'Excursionisme, CAUs o Esplais. Projectes educatius que trenquen amb el sistema educatiu industrial per ensenyar i ajudar a aprendre als nens una serie de valors que si no fos per aquests projectes estarien amb un greu problema d'extinció.
I el cas és que aquesta colla de nens malcriats, producte d'una escola concertada amb clars comportaments convergents i que no obre expedients educatius a depèn de quin nen per què els seus pares són qui són, ja es poden comfitar les Blackberrys, Iphones i aquestes polles amb vinagre, jo em quedo amb el que m'estimo i els que m'estimo.
Jo em quedo amb la muntanya i els somriures i abraçades al acabar qualsevol aventura, senzilla o complicada.
