diumenge, 17 de març del 2013

Quan toca dir prou


Va fer un pas i després un altre.

El dia era clar, ni una núvol a la vista, el vent bufava de manera pausada i l'aire era fresc i sec.
Poc a poc va anar avançant, amb paciència però sense pausa.

Sabia que l'ascensció era llarga, ell no tenia pressa. Estava envoltat de natura i vida i allò feia que recobres les ganes de fer qualsevol cosa. Recobrar esperances i perdre pors.

Poc a poc va anar guanyant metres. Els rius van passar a ser corriols i els boscs es van anar despoblant, fins que al final només van quedar rocs de granit gris i bris d'herba salvatge. Herba d'aquella que et punxa quan seus al terra, d'aquella que pots trencar i posar-te a la boca com si fos una canya.

Però quan s'hi va tornar a fixar va veure que s'apropaven uns núbols que no tenien massa bon aspecte, però sense por ell va continuar.

De la mateixa manera que els camins de sorra s'havien convertit en camins de rocs desendressats els núbols van passar de blanc a gris, i de gris a negre. El Sol feia estona que s'havia amagat i el vent corria amb força.

Però ell va continuar, sabia que el cim era aprop.

De sobte va notar una gota freda que xocava contra el seu nas. I una altra. Poc a poc van anar caient, lleugeres. Com les fulles seques dels arbres en un bonic dia de tardor que cauen al ser bufades pel vent. I les gotes van anar caient.

Però ell no volia rendir-se, així que es va posar l'impermeable va fer un bon glop d'aigua freda i va continuar amunt.

La pluja havia passat de ser un xirimiri molest a ser una densa cortina d'aigua i al seu voltant va començar a tronar.

Però ell veia el cim, feia poc que havia superat el coll. Veia el cim des d'allà estan. Però la tempesta bramava al seu voltant i insistia. Els trons allibaraven crits de rabia i por i la pluja picava contra la seva cara amb força, ja no eren fulles seques sinó ganivets afilats i disparats amb mala intenció.
La persevarança va deixar de ser persevarança. Els peus cada cop li pesaven més. Se sentia cansat i vençut. Veia amb impotència com davant seu la muntanya s'alçava desafiant i li deia que avui no seria el dia.

Va baixar el cap i va deixar que les gotes d'aigua li llisquessin nas a vall mentre els trons insistien al seu costat que marxes.

I es va donar per vençut.

I va girar cua i va començar a baixar.