diumenge, 20 de novembre del 2011

S'obre el teló i plou


És innegable; els dies de pluja són dies raros, diferents.

Surto de la universitat, em poso els auriculars i noto com em cauen gotes a sobre el cap. Plou. I penso.

Em cobreixo el cap amb la caputxa i camino mentre les gotes em cauen a sobre poc a poc. Quan plou m'agafa un brot psicòtic d'impulsos literaris; no paren de venir-me frases al cap, idees i pensaments i no paren, fins que arribo a casa i tot desapareix, com el fum d'una cigarreta que es desfà en l'aire quan el deixes escapar per la boca. La pluja em tranquil·litza, a l'hora que em mulla, però això no em molesta.

Avui és diferent però. Avui m'aturo abans d'arribar a casa, em quedo a l'Stop. He quedat amb el TRanki per fer una birra i xerrar una estona. Em fa un truc i em diu que arriba una mica tard. Li dic que no pateixi. Em demano una estrella, agafo paper i boli i escric tot allò que em ve al cap. Em sona el telefon, és en TRanki, d'aquí a 5 minuts arriba. Em preparo un cigarro i surto a fora. Respiro l'aire humit, i després respiro fum.

Penso.

Arriba l'Oriol, entrem dins, i demana unes braves uns tacos de formatge i un estrella. Seiem i xerrem. Les patates tarden en arribar i quan arriben desapareixen en un obrir i tancar d'ulls. Continuem xerrant. Ens expliquem batalletes. Bé, ell les explica i jo les escolto amb la mandíbula desencaixada de totes les coses que m'explica que per mi són somnis irreals.  Riem amb les històrietes i se'ns fa un nus al estómec quan recordem els que ja no hi són. Continuem xerrant. 


I li parlo de la meva por al agafar el cantó afilat de la corda i enfilar-me paret amunt, navegant, buscant alguna taca de magnesi o algun seguro em piqui l'ullet i em digui cap on haig d'anar, li parlo del meu síndrome del segon, de la meva incapacitat a l'hora de superar un pas que el faria amb la mà al cul si tingués la corda per sobre. Em diu que temps al temps, que si faig esportiva potser se'm fa més fàcil. Li dic que no m'agrada, que jo el que vull és fer tàpies, tatxar les clàssiques i no tant clàssiques. Jo vull fer metres, arribar a llocs i no pas a una cadena. Suposo que no deu entendre les meves ganes de fer parets si tinc por... la veritat és que jo tampoc m'entenc massa, però és el que m'omple.

Es fan les 22:00, ell ha de marxar l'esperen a casa, jo aprofitaré per anar al plafó i rebentar-me una mica. Ens despedim. I vaig al plafó i els avantbraços em volen explotar.

Passa la setmana, sense pena ni glòria, estudiant, treballant i sense escalar... I arriba el cap de setmana. I em maleeixo per què em limito a fer coses de la universitat i prou. Intento escriure i no em surt res, i m'enfado, tanco la pantalla de l'ordinador i surto al balcó i m'encenc un cigarro.

I em maleeixo un altre cop per ser incapaç de fer la única cosa que em va demanar el Guillem durant els últims mesos: "Deixa de fumar..."

Llavors entren els remordiments i em maleeixo un tercer cop. Per no haver passat més temps amb ell, per no haver-me'l endut a la muntanya l'última setmana quan ja estava tot dictat i simplement esperàvem, com si esperar a l'hospital hagués de canviar el sentit de les coses.

Recordo.

Aquest cap de setmana havia de ploure i vaig decidir no marxar, i resulta que gairebé no ha plogut... i recordo les dues hores que em vaig tirar penjat a la reunió de la Pirenaic, amb les gotes caient sobre nostre sense parar i el talabard clavant-se contra la meva esquena. El metall fred contra la meva pell. Les cordes aspres, mullades i pesades. El meu cos fred un cop l'aigua m'havia calat a través de l'impermeable. I com desitjo ser-hi ara mateix.

 Barallant-me amb el llarg de A1 a la Pirenaic de la Momia
  
Sovint som a la muntanya i ho passem malament, fa fred, estem cansats, volem un lloc calent on seure i escalfar-nos la roba i una tassa calenta per escalfar-nos l'estómac. El cas és però que al cap d'unes hores tornaré a desitjar estar allà dalt, penjat, patint... Sarna con gusto no pica.

I ara són quarts de sis d'un diumenge i estic tancat a casa. He passat el cap de setmana dormint i avui no ha plogut. Em maleeixo un últim cop.

Reflexiono.

Hi ha vies que a la meitat fan un flanqueig que un cop superat t'obliguen a sortir per dalt. No hi ha més. Encara que plogui, es faci de nit o glaci, rapelar la via no és una opció contempla ble. Em trobo en aquest flanqueig, s'acabarà el febrer, serà llavors que agafaré la verticalitat de la vida i sortiré per dalt.

5 comentaris:

  1. Gràcies per compartir-ho Jordi. Un petó ben fort.

    ResponElimina
  2. M'han entrat unes ganes immenses d'escriure. Gràcies per compartir el que penses, fas que molta gent també es senti capaç. Una abraçada

    ResponElimina
  3. Feia temps que no escrivia... de fet no escrivia una entrada per aquest blog.

    L'altre blog que tinc, que és purament literari i intento explicar una història el vaig actualitzar fa uns dies, i de fet tinc un parell de posts més que haig de polir abans de penajar-los... el cas és que ho havia començat escrivint amb paper i boli i es va quedar tirat... avui ho he agafat i he sentit l'impuls que m'ha dut a escriure l'entrada!

    Ens limitem a fer el que ens hem establert per uns patrons rutinaris i si ens descuidem oblidem per complet els impulsos que donen sentit al dia dia... Anar a un lloc i veure que farà mal temps i marxar a l'altra punta de Catalunya, abans que tornar a casa, en busca del Sol...

    Tot i això, s'ha de trobar l'equilibri entre els impulsos i el que es fa...

    ResponElimina
  4. Ja és la fal·lera del TRanki per les braves. Imagino que li ve de les estimades patatetes del conglomerat montserratí.

    La imatge del flanqueig és potent i entenedora. Sempre queda l'opció de deixar-hi una corda fixa, cas de tenir-la; i aquesta és la pega.

    Sort i força!

    ResponElimina
  5. girben, com les del 2d2sdspuma CAP NI UNA...t'ho dic que tinc tapes a les espatlles ( que visc a Ripo)...

    Jordi, sempre hi ha flanqueigs i pendols i tota l apesca...EL TEMA però no és deixar cordes..que sempre es poden deixar, sinó la LINEALITAT del TEMPS...que és la que no deixa que les hintesrtoisser es desfacin...

    I tranki que la vida ja és això, i si a sobre´és un flanqueig que et duua un diedre briullant que porta amunt...perquè preocupar-se...a muerte booowww

    ResponElimina