Quan toca dir prou

Va fer un pas i després un altre.

El dia era clar, ni una núvol a la vista, el vent bufava de manera pausada i l'aire era fresc i sec.

Poc a poc va anar avançant, amb paciència però sense pausa.

Sabia que l'ascensció era llarga, ell no tenia pressa. Estava envoltat de natura i vida i allò feia que recobres les ganes de fer qualsevol cosa. Recobrar esperances i perdre pors.

Poc a poc va anar guanyant metres. Els rius van passar a ser corriols i els boscs es van anar despoblant, fins que al final només van quedar rocs de granit gris i bris d'herba salvatge. Herba d'aquella que et punxa quan seus al terra, d'aquella que pots trencar i posar-te a la boca com si fos una canya.

Però quan s'hi va tornar a fixar va veure que s'apropaven uns núbols que no tenien massa bon aspecte, però sense por ell va continuar.

De la mateixa manera que els camins de sorra s'havien convertit en camins de rocs desendressats els núbols van passar de blanc a gris, i de gris a negre. El Sol feia estona que s'havia amagat i el vent corria amb força.

Però ell va continuar, sabia que el cim era aprop.

De sobte va notar una gota freda que xocava contra el seu nas. I una altra. Poc a poc van anar caient, lleugeres. Com les fulles seques dels arbres en un bonic dia de tardor que cauen al ser bufades pel vent. I les gotes van anar caient.

Però ell no volia rendir-se, així que es va posar l'impermeable va fer un bon glop d'aigua freda i va continuar amunt.

La pluja havia passat de ser un xirimiri molest a ser una densa cortina d'aigua i al seu voltant va començar a tronar.

Però ell veia el cim, feia poc que havia superat el coll. Veia el cim des d'allà estan. Però la tempesta bramava al seu voltant i insistia. Els trons allibaraven crits de rabia i por i la pluja picava contra la seva cara amb força, ja no eren fulles seques sinó ganivets afilats i disparats amb mala intenció.

La persevarança va deixar de ser persevarança. Els peus cada cop li pesaven més. Se sentia cansat i vençut. Veia amb impotència com davant seu la muntanya s'alçava desafiant i li deia que avui no seria el dia.

Va baixar el cap i va deixar que les gotes d'aigua li llisquessin nas a vall mentre els trons insistien al seu costat que marxes.

I es va donar per vençut.

I va girar cua i va començar a baixar.

ELLOS DICEN MIERDA, NOSOTROS AMÉN

-->
Sempre he volgut escriure un post amb un títol poètic que sigui el nom d'alguna cançó d'algun grup de música referent a l'història de la música. Aquest títol em sembla prou pertinent, tan per la cançó com per com de fàcil és aplicar-la al context actual.

Tenia previst començar fent una mica d'anàlisi retrospectiu de com ha desenvolupat el context polític, però la veritat és, que em fa mandra i ja hi ha molts escrits que parlen d'això, així que passo, però sí que vull parlar d'un fet que m'anerva fins al punt de treure escuma per la boca.

Suposo que haureu vist, si no ho haveu vist teniu un problema, com en qüestió de pocs mesos la paraula indepenència s'utilitza gairebé més que la conjunció i, sembla que com a teló de fons de qualsevol actuació política hi ha una gegant estalada. I això no deixa de sorpendrem. I em podríeu dir, però és que s'ha arribat a un límit, ja n'hi ha prou de que ens robin. I jo us diria que tindrieu raó. I em dirieu que si no fos per Espanya tindríem autonomia i més ingressos i no hauríem de pagar impostos a Madrid i no tindríem retallades. Però em mirarieu amb cara extranya quan jo us diria que el problema no és només Espanya, sinó que el problema són les normes del joc en les que juguem. S'acabaria el debat ben aviat, per què  sembla ser que el sentit comú diu que TOT i absolutament TOT és culpa d'Espanya. Jo ho provaria més, però desistiria aviat, i parlaríem de qualsevol tema totalment intrescendental, i ens explicaríem les nostres respectives mediocres vides.

Ara fa unes setmanes, o potser uns mesos, algú amb més memòria ho sabria, el Molt Honorable President Artur Mas va anunciar que hi hauria eleccions anticipades. I vinga tots a pixar-nos a sobre de l'emoció!

"Ui ui, la independència està a prop!" "Oix, que per fi passarà!" "Ara és la bona!". Aquestes i unes quantes més, són frases que he sentit uns quants cops. Vinga va, tots amb estalades sota el braç i el 2014 referèndum per la independència.

M'imagino el MHP Artur Mas a dalt d'un escenari amb un frac negre i un barret de copa i PUFF! Magia! Només parlem d'això! I a més a més, sense tenir ni en compte les persones que des de fa més de 30 anys porten al peu del canó, lluitant no només per la independència dels Països Catalans sinó també per uns drets socials, que sembla que ara estem disposats vendre per un trist plat de llenties. Reneguem d'aquestes persones, per què total són quatre gats amb arrecades, recollim aquesta massa de gent que el dia 11 es van manifestar per la independència i abandarem el moviment cap a la "independència".

Tot plegat una mica dantesc. En un obrir i tancar d'ulls ningú recorda que fa uns mesos CyU pactava amb el PP, o que han retallat la nostre qualitat de vida de manera continuada i que si continuem així acabarem sent els Nadies que Galeano describia. Tot i això sentirem a parlar de  "la voluntat d'un poble".

Per sort, encara hi ha persones disposades a treure la pols de la paraula dignitat i a plantar cara. I ho fan cada dia, des dels pobles, viles i ciutats. I ho faran demà 14 de novembre amb la vaga general, i ho continuaran fent el 15 de novembre. I segurament, sentirem com els titllen de violents i antisistemes. La resposta és clara: No parleu de violència quan els efectes de la reforma laboral ha fet pujar l'artur fins a 1.750.000 persones als Països Catalans. No parleu de violència quan la pressió dels bancs ha fet suicidar tres persones abans de ser desnonades, i quan cada dia hi ha 532 desnonaments a tot l'Estat Espanyol. No parleu de violència mentre es pugen IVA i IRPF però es promulga una amnistia fiscal. No parleu de violència quan no es condemna l'atur, la precarietat i els desonaments.

Tingue'm-ho clar; qualsevol canvi nacional que no vagi lligat d'un canvi social serà en contra nostre. Serà a favor de la casta política i l'exercit de la burgesia. Serà per formar part a l'Europa dels Mercats. Serà per continuar sent titelles dins d'aquest absurd espectacle anomentat capitalisme.

Per què ja no és la voluntat del poble el que conta. Ja és tard. Per què ara és l'hora del poble.

Si no hagués passat res

Si no hagués passat res, avui hagués estat un dia qualsevol. El Sol s'hagués aixecat per l'Est i es pondria per l'Oest. Faria bon temps, o potser no. Potser a mitja tarda cauria un tempesta d'estiu que agafaria a tothom desprevingut i moll de cap a peus, o potser no. 

Si no hagués passat res, et felicitaria d'una manera o d'una altra. Potser et veuria i t'abraçaria, potser et trucaria, potser et fotria un clatellot burleta, o potser haguéssim anat a escalar.
 

Si no hagués passat res, segurament estaries en alguna expedició pels pirineus o els alps. O potser no. Potser sortiries de festa fins a altes hores de la matinada, per tornar de Barcelona a Sant Cugat caminant a causa d'alguna juguesca esbojarrada. O potser haguessis anat a dormir borratxo per anar a escalar el matí següent.
 

Si no hagués passat res, els pares haguéssin fet servir d'excusa el dia d'avui per aconseguir lligar-nos a casa una tarda i poder-la passar tots plegats. Potser fracassarien, i hauríen de tirar cap al esdeveniment familiar, com a mesura de pressió per a que hi fóssim.
 

Si no hagués passat res, tu faries 27 anys.
 

Si no hagués passat res, jo no faria hipòtesis del que podria passar.
 

Però sí que ha passat i no podem fer-hi res. La parca se't va endur massa aviat. Nosaltres ho hem d'acceptar, i aprenem a viure amb aquesta realitat, malgrat no ho volguem. Per què és el que tu faries. Ploreries, crideries, riuries i amb el cap ben alt, tiraries endavant. 
 

Avui va per tu Guillem, com cada dia, però avui encara més. Com cada pas que faig o cada placa montserratina en la que em trobo navegant amb un nus a la gola. Per tu i per mi, pel que haguéssim pogut ser i mai serem. I amb el cap ben alt i el cor a la mà, et felicito allà on siguis... a, i les estirades d'orella, no et preocupis que me les guardo per quan ens trobem.

Somni d'una nit de finals d'hivern

Passegem pel trencaones d'una platja de roques grans, a pocs metres d'una línia de cases blanques. M'acompanya un nen petit, de no més de quatre o cinc anys, de mirada alegre, galtes grosses i cabells rinxolats.

De fet no m'acompanya, el segueixo. El nen petit va a pinyó fix, enfilant-se sobre les roques, immenses per ell.

"Escales molt bé" li dic jo somrient.

Ell em mira burleta i riu.

"A mi m'agrada molt escalar muntanyes" li insisteixo.

Em torna a mirar i somriu.

Ell va fent. El Sol gairebé toca l'horitzó. Ell camina decidit. Trepant i destrepant rocs. Saltant, caient de cul i aixecant-se.

"Has escalat mai tu?"

Fa que sí amb el cap, empassa saliva i diu:

"Tota som escaladors, passa que hi ha gent que encara no ho sap."

Em desperto, aixeco la mirada i somric. Encara queden trenta minuts per tal de que soni el despertador.

S'obre el teló i plou

És innegable; els dies de pluja són dies raros, diferents.

Surto de la universitat, em poso els auriculars i noto com em cauen gotes a sobre el cap. Plou. I penso.

Em cobreixo el cap amb la caputxa i camino mentre les gotes em cauen a sobre poc a poc. Quan plou m'agafa un brot psicòtic d'impulsos literaris; no paren de venir-me frases al cap, idees i pensaments i no paren, fins que arribo a casa i tot desapareix, com el fum d'una cigarreta que es desfà en l'aire quan el deixes escapar per la boca. La pluja em tranquil·litza, a l'hora que em mulla, però això no em molesta.

Avui és diferent però. Avui m'aturo abans d'arribar a casa, em quedo a l'Stop. He quedat amb el TRanki per fer una birra i xerrar una estona. Em fa un truc i em diu que arriba una mica tard. Li dic que no pateixi. Em demano una estrella, agafo paper i boli i escric tot allò que em ve al cap. Em sona el telefon, és en TRanki, d'aquí a 5 minuts arriba. Em preparo un cigarro i surto a fora. Respiro l'aire humit, i després respiro fum.

Penso.

Arriba l'Oriol, entrem dins, i demana unes braves uns tacos de formatge i un estrella. Seiem i xerrem. Les patates tarden en arribar i quan arriben desapareixen en un obrir i tancar d'ulls. Continuem xerrant. Ens expliquem batalletes. Bé, ell les explica i jo les escolto amb la mandíbula desencaixada de totes les coses que m'explica que per mi són somnis irreals.  Riem amb les històrietes i se'ns fa un nus al estómec quan recordem els que ja no hi són. Continuem xerrant. 

I li parlo de la meva por al agafar el cantó afilat de la corda i enfilar-me paret amunt, navegant, buscant alguna taca de magnesi o algun seguro em piqui l'ullet i em digui cap on haig d'anar, li parlo del meu síndrome del segon, de la meva incapacitat a l'hora de superar un pas que el faria amb la mà al cul si tingués la corda per sobre. Em diu que temps al temps, que si faig esportiva potser se'm fa més fàcil. Li dic que no m'agrada, que jo el que vull és fer tàpies, tatxar les clàssiques i no tant clàssiques. Jo vull fer metres, arribar a llocs i no pas a una cadena. Suposo que no deu entendre les meves ganes de fer parets si tinc por... la veritat és que jo tampoc m'entenc massa, però és el que m'omple.

Es fan les 22:00, ell ha de marxar l'esperen a casa, jo aprofitaré per anar al plafó i rebentar-me una mica. Ens despedim. I vaig al plafó i els avantbraços em volen explotar.

Passa la setmana, sense pena ni glòria, estudiant, treballant i sense escalar... I arriba el cap de setmana. I em maleeixo per què em limito a fer coses de la universitat i prou. Intento escriure i no em surt res, i m'enfado, tanco la pantalla de l'ordinador i surto al balcó i m'encenc un cigarro.

I em maleeixo un altre cop per ser incapaç de fer la única cosa que em va demanar el Guillem durant els últims mesos: "Deixa de fumar..."

Llavors entren els remordiments i em maleeixo un tercer cop. Per no haver passat més temps amb ell, per no haver-me'l endut a la muntanya l'última setmana quan ja estava tot dictat i simplement esperàvem, com si esperar a l'hospital hagués de canviar el sentit de les coses.

Recordo.

Aquest cap de setmana havia de ploure i vaig decidir no marxar, i resulta que gairebé no ha plogut... i recordo les dues hores que em vaig tirar penjat a la reunió de la Pirenaic, amb les gotes caient sobre nostre sense parar i el talabard clavant-se contra la meva esquena. El metall fred contra la meva pell. Les cordes aspres, mullades i pesades. El meu cos fred un cop l'aigua m'havia calat a través de l'impermeable. I com desitjo ser-hi ara mateix.

 Barallant-me amb el llarg de A1 a la Pirenaic de la Momia

  

Sovint som a la muntanya i ho passem malament, fa fred, estem cansats, volem un lloc calent on seure i escalfar-nos la roba i una tassa calenta per escalfar-nos l'estómac. El cas és però que al cap d'unes hores tornaré a desitjar estar allà dalt, penjat, patint... Sarna con gusto no pica.

I ara són quarts de sis d'un diumenge i estic tancat a casa. He passat el cap de setmana dormint i avui no ha plogut. Em maleeixo un últim cop.

Reflexiono.

Hi ha vies que a la meitat fan un flanqueig que un cop superat t'obliguen a sortir per dalt. No hi ha més. Encara que plogui, es faci de nit o glaci, rapelar la via no és una opció contempla ble. Em trobo en aquest flanqueig, s'acabarà el febrer, serà llavors que agafaré la verticalitat de la vida i sortiré per dalt.

Dins el feliç món dels que fan veure que són feliços

L'altre dia vaig trencar de la rutina universitaria per anar d'excursió a Montserrat, encara millor, em pagaven 70 euros per acompanyar als xavals a qui faig de monitor de menjador a caminar pel Santuari.

Naive com acostumo a ser, vaig pintar-me una història de com anirien les coses, no podia estar més lluny de la realitat.

Tot comença dimarts a quarts de vuit. Em desperto com sempre, em preparo el te i un entrepà, em dutxo, em vesteixo ràpidament i surto de casa amb l'últim glop calent del te a la gola. Auriculars, bici i enfilo cap a l'escola. Al cap de deu minuts hi sóc. Lligo la bici a un abre mentre els pares dels nens acosten als seus fills fins la porta en grans 4x4 de ciutat, sí aquests que, com diria el nostre estimat Torrente, "hay que ver cómo la xupa..."

Pujo al passadís de les aules i em trobo amb tots els nens que baguen pels passadissos sense rumb aparent, em miro la seva indumentaria. Texans, bambes de skate, shorts que semblen cinturons i modelitos d'últim disseny. Això pot ser divertit. Tot i això jo continuava pensant que seria divertit, els nens estarien contents de trencar amb la rutina de l'escola, veure Montserrat, i que encara els hi podria explicar dues coses o tres. Naive.

Ens enfilem a l'autobus i fem via. Passo el trajecte parlant amb els professors, antics professors meus (jo havia anat a aquella escola), fins que arribem a Monistrol, allà desvio la meva mirada cap a l'impressionant Cara Nord. Per molts cops que pugi a Montserrat; mai deixarà d'impressionar-me. 

Al arribar el bus ens deixa el pàrquing, allà esmorzem. Això ho dic per fer un petit apunt. Estem menjant-nos els nostres entrepans tranquilament els monitors quan ens ve una noia, que no és pas poc voluminosa, i ens demana que li obrim la cantimplora. Al obrir-la s'escapa un ssssssssssstttt, típic de les begudes amb gas, i quan li preguntem què hi porta ens diu que Coca-Cola. Té ous la cosa, després l'haig d'aguantar dient-me que va al gimnàs totes les tardes i que fa dieta... Com dirien els Manel "Sí, sí, clar, clar..."

Aniré al gra, fem l'excursió, una merdeta; pugem fins a St Joan amb funicular i caminem fins a St. Jeroni i no passen 5 minuts sense que senti algun nen esbufagar i dir-me: "Eh, quan falta? És igual, podem quedar-nos aquí, a mi ja m'està bé". Finalment arribem a St. Jeroni, sota de la rosa dels vents em trobo un forat al terra del mirador amb ben bé una vintena de burilles de cigarretes de diferents tipologies. Indignat agafo una ampolla d'aigua buida i les recullo, els nens em miren sorpresos al no entendre què estic fent recollint merda del terra. Els hi explico que jo aquí m'hi sento com a casa i que no m'agrada veure coses d'aquestes: els hi entra per una orella i els hi surt per una altra.

Baixem fins a l'ermita on dinem. Allà els hi deixem fer el que vulguin durant 3/4 d'hora. Jo aprofito per anar fins les antenes de l'aeri i treure el cap per sobre la Picazo i recordar aquell dia màgic que amb en Pau Roy vam brindar a la salut d'un Corb després de 300 metres de tripi. M'acompanyen un parell de nois i una noia que a diferència de la resta sembla que s'ho passen bé i disfruten. Algo és algo.

Recollim i sembla que estan tots preparats per marxar sense la seva merda. Miro al voltant i em poso negre al veure com està tot. Bosses de patates fregides, papers de plata, ampolles buides... els hi dic que recullin, la resposta de tots és un indiferent "no és meu...". Al cap de molta estona de perseguir-los aconsegueixo que es reculli. El que encara més em va sorprendre va ser la passivitat dels professors davant d'aquesta bestialitat...

Baixem. Escales i escales. Arribem a baix. Pregunto què els hi ha semblat l'excursió i em responen amb una indiferència assessina "preferia estar a casa" quan els hi pregunto per les vistes la seva resposta és un "des de casa amb internet també les haguéssim vist".

A pendre pel cul. Estic cansat de fer-me el tolerant amb aquest tipus de persones, jo era dels que deia que la muntanya és de tots, però quan veig aquestes coses m'enfado. Ho trobo criminal. Ja es poden quedar a casa davant de l'ordinador, sortir per la jungla d'asfalt i fer veure que són feliços.

La muntanya és per aquell qui la respecte i la cuida. Per aquell qui l'estima.

És amb aquestes coses on veig de l'importància de projectes de lleure com serien Escoles d'Excursionisme, CAUs o Esplais. Projectes educatius que trenquen amb el sistema educatiu industrial per ensenyar i ajudar a aprendre als nens una serie de valors que si no fos per aquests projectes estarien amb un greu problema d'extinció.

I el cas és que aquesta colla de nens malcriats, producte d'una escola concertada amb clars comportaments convergents i que no obre expedients educatius a depèn de quin nen per què els seus pares són qui són, ja es poden comfitar les Blackberrys, Iphones i aquestes polles amb vinagre, jo em quedo amb el que m'estimo i els que m'estimo.

Jo em quedo amb la muntanya i els somriures i abraçades al acabar qualsevol aventura, senzilla o complicada.

RESSENYA'M LA VIdA

Sovint ens proposem reptes. Atrevir-nos a dir quelcom especial cap a algú especial. Fer alguna cosa més bé, més ràpid, de manera més bonica.

Ens posem com a repte despertar-nos un dia més i somriure i conviure amb l'amarg camí que ens ha tocat recórrer. 

Ens reptem a nosaltres mateixos a jugar amb les cartes que ens han donat, ens reptem a nosaltres mateixos a no donar-nos per vençuts, a fer una passa més, a tirar endavant.

Prenem reptes, grans o petits, que ens agraden, o potser no, però els agafem.

Fem vies que només en coneixem l'itinerari, que n'hem sentit a parlar. Agafem el material, les ganes i la ressenya i ens hi dirigim. Ens encordem a peu de via nerviosos. Les mans ens suen però pugem. I gràcies a la ressenya i a les ganes tirem endavant.

Baixant de la 4a Agulla de Comalestorres, vaig pensar en com de senzill seria tot si tinguéssim una ressenya de la nostra vida que ens digués què i quan hem d'esperar. Una manera de parametritzar-ho tot. Un full de navegació per poder volar per sobre del mar de l'incertesa i la confusió.

Fa molts anys vaig començar un blog, un en el que parlava del meu camí cap a zion, de com anava fent via... qui m'havia de dir que el camí em portaria on m'ha portat, potser amb una ressenya tot hagués anat d'una altra manera, però això tampoc o decideixo jo. Tenia 15 anys i era un il·lús.  

He decidit començar de nou. Tabula rassa que en diuen alguns. 

I aquest blog serà el resultat d'aquest nou començament. I és aquí on aniré ressenyant, poc a poc, la meva vida. Parlaré d'escalada, de l'universitat, de com de podrit està el món, de la vida, de escalada i de l'eterna persecució de l'ombra d'un corb que va volar ben amunt per sobre nostre.